Segons l’American Psychological Association (APA), la memòria és «una informació o una experiència passada específica que es recorda». Permet a l’individu recuperar el seu primer bes, l’aniversari del veí o per què va deixar de fumar. Els problemes sorgixen quan elevem l’estudi de la memòria al col·lectiu, i és que les hegemonies culturals patixen d’amnèsia selectiva.
Hui, 9 d’Octubre, els valencians i les valencianes celebrem la nostra diada. Més enllà d’esdeveniments històrics i gestes bèl·liques, com ara l’entrada de Jaume I a la ciutat de València (llavors Balànsiya), trobem pertinent retre homenatge als qui posen el cos per les llibertats socials i polítiques al nostre territori. En la present conjuntura mundial, hostil a qualsevol divergència ètnica, confessional o idiomàtica, entre d’altres, s’ha de continuar celebrant allò propi, allò minoritari i particular, com la riquesa que sempre ha sigut i serà. Aquesta diada, volem recordar una figura transversal a moltes lluites pàtries, car primer haurem de fer memòria.
L’onze d’abril del mil nou-cents noranta-tres, a la localitat de Montanejos (Alt Millars), un esquadró de feixistes -integrats al Komando Marchalenes IV Reich- assassinen a sang freda Guillem Agulló i Salvador, un jove burjassoter i compromés militant independentista (Maulets) i antifeixista (SHARP). Aquest crim, d’evident component ideològic, només seria condemnat com a tal pels partits i organitzacions d’esquerra. La conseqüent despolitització del cas, inclús per part dels jutges, acabaria per silenciar la memòria d’un atemptat contra la llibertat en favor del passat més fosc de l’estat espanyol. Mentre els assassins marxen al so del Cara al Sol, el cercle de Guillem patix l’oblit i l’abandonament de les institucions.
L’any 2020, el català Carlos Marqués-Marcet (10.000 km, 2014; Els dies que vindran, 2019) torna la mirada cap a aquella matinada de l’any noranta-tres amb l’estrena de La mort de Guillem. Quasi trenta anys després, milers d’espectadors redescobrixen un dels episodis més tristos de la nostra història. Amb una reconstrucció meticulosa dels fets personals i legals que envoltaren l’assassinat, Marqués-Marcet fa un exercici molt digne de memòria col·lectiva, allunyant-se d’un cinema equidistant i, a més, esquivant reeixidament el pamflet. Malgrat puga pecar de producte pseudotelevisiu, este film recull anys de protesta contra l’irritant silenci dels governs i part de la societat civil, subratllant la importància de reconéixer les violències que s’exercixen contra les dissidències polítiques al nostre país. El rodatge va estar interromput per pintades d’índole neonazi a diverses façanes, que finalment van ser incloses a l’escenografia.
Amb actuacions de reconeguts actors d’arreu del País Valencià i Catalunya, com ara Pablo Molinero (Chinas, 2023), La mort de Guillem ens apropa a la pèrdua del fill, del germà i del company. Tot i que amplis sectors de l’espectre polític valencià rebutgen i traven el relat de la família Agulló i Salvador, la pel·lícula trencà tabús i assenyalà els còmplices i els hereus d’eixa violència al nostre territori. Els culpables de la necessitat d’aquest llargmetratge gaudixen d’una llibertat que no els pertany, i que fa trenta-dos anys li van arrabassar a un adolescent. Fins i tot, Pedro Cuevas (assassí material) només va enfrontar quatre anys a presó, després dels quals sigué candidat d’Aliança Nacional per Xiva, al 2007.
És en casos com este que hem de reivindicar el poder del cinema per a injectar esperança, ràbia, tendresa o por en el seu públic. Així com la Història -en majúscules- conforma relats, narratives i cròniques, el sèptim art és una de les eines que fan servir els desposseïts i els perdedors per qüestionar-la. Hui, a cinc anys de la seua estrena, et recomanem vore La mort de Guillem. I, com diria La Gossa Sorda, digues als joves de Burjassot “que guarden el foc encès, només en queda el caliu però temps al temps, perquè la lluita és dura però sura sobre el temps”.
Guillem Agulló, ni oblit ni perdó.
Per un 9 d’Octubre amb memòria.
#32AnysAmbGuillem
